Barcelona. 16/12/14. Jordi Bracons, Helena Sánchez i Marina Solà-. El periodista Jordi
Évole, presentador de l’exitós programa ‘Salvados’, ha declarat
davant d’un gran nombre d’estudiants de comunicació que periodisme i política
estan estretament relacionats. Francesc Escribano, periodista i
professor de l’Autònoma, que també ha participat en l’acte, ha reiterat les
nombroses pressions que els periodistes reben per part de les institucions
polítiques.
Jordi Évole. Font: lasexta.com
“Hi ha una diferència sensible en les formes i
l’elegància de dur a terme aquestes pressions depenent de si es tracta
d’institucions progressistes o no”, ha afirmat Escribano en el marc de l’acte
celebrat aquest migdia a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma
de Barcelona. Així mateix, Évole ha declarat, en relació amb la seva tasca de
presentador d’un programa com és “Salvados”, que el fet de treballar en una
televisió com La Sexta, el condiciona a l’hora de fer les
entrevistes a membres de certs partits polítics. “Com si per ser periodista de
la Sexta haguéssim de tenir el carnet del PSOE o de Podemos” ha explicat amb
l’exemple d’una entrevista realitzada a un polític d’esquerres que es va
sorprendre amb certes preguntes plantejades per ell mateix.
Francesc Escribano. Font: tv3.cat
Els periodistes protagonistes de l’acte també s’han
referit a l’aplicació de la Llei “Mordassa” afirmant que en
desitgen l’abolició, ja que afecta la llibertat del ciutadà i també a la llibertat
d’expressió. Évole i Escribano han coincidit en la idea que l’objectiu dels
periodistes és i serà sempre el fet de defensar la informació sense que ningú
els posi fronteres i publicar tot allò que algú no voldria que fos publicat. En
defensa del programa pel qual treballa Jordi Évole a La Sexta, ha declarat que
totes les televisions públiques haurien de ser prou valentes per a tenir capçaleres
similars a ‘Salvados’.
Per finalitzar l'acte i esperançar als
estudiants, Évole ha assegurat que per molt que es deixi d'invertir en
periodisme i aquesta professió es vegi en perill, de les facultats de
comunicació seguiran sortint-ne periodistes disposats a "tocar el
que no sona" a tot aquell a qui el molesti la publicació
d'algunes informacions.
Barcelona. 14/12/14. Jordi Bracons, Helena Sánchez i Marina Solà.- Les eleccions al nostre país estan
marcades per les enquestes d’opinió o d’intenció de vot que volen recollir la
opinió de la població sobre determinades qüestions d’actualitat o temes
específics. Hi ha diferents centres d’estudi d’opinió: el CEO, el Centre d’Estudis d’Opinió, que seria el català; i el CIS, el Centro de Investigaciones
Sociológicas, que seria l’espanyol. Tal com es defineix a la Llei de creació del CEO, els estudis
d’opinió són, per una banda, enquestes electorals que volen saber la intenció
de vot i la valoració que en fa la població dels líders polítics i dels
partits, a més de fer estudis postelectorals. Per altra banda,
però, la Llei especifica que els estudis que fan des del centre
volen analitzar les actituds i les opinions de la societat de Catalunya, així
com fer un seguiment de les polítiques que es porten a terme.
Elaboració
de l’enquesta
Per a fer una enquesta, tal com
explica Vicent Martínez, periodista
i màster en Màrqueting polític i estratègia electoral, per plantejar una
enquesta d’estudis d’opinió, s’ha de formular un qüestionari amb una forma
determinada de plantejar les preguntes i ordre determinat. Seguidament s’ha de
decidir l’univers, és a dir, la població de la qual es vol conèixer la opinió,
i la mostra, quina part de l’univers es seleccionarà per formular les
preguntes. Ara bé, s’ha de tenir en compte la mida de la mostra. Per tant, com
més mostra hi hagi, quanta a més gent es pregunti, millors resultats. Això, però,
no vol dir que sigui més fiable si la mostra és més gran ja que, si són
enquestes preelectorals, s’ha de tenir en compte la Llei d’Hondt i, per tant,
la representativitat de la mostra escollida. Aquest aspecte és un dels
principals errors que es cometen a l’hora d’elaborar enquestes d’opinió, segons
explica el politòleg Jordi Muñoz. Per a ell, les preguntes s’haurien de fer a
una mostra aleatòria i triada a l’atzar, cosa que, normalment, no es fa. A més,
s’ha d’aconseguir que la gent respongui les preguntes, “que és molt difícil”,
afirma en un article publicat al diari ARA.
Cuinar
les dades
Un cop es tenen les dades, aquestes
s’han d’interpretar i treballar. D’aquesta tasca se’n diu “cuinar les dades”
eliminant les respostes inconnexes i clarament errònies. Tot i així, el
component de la subjectivitat juga un paper important en la cocció de les dades. “El problema és quan la cuina serveix per
acontentar els clients o té una intencionalitat evident”, afirma Vicent
Martínez. Per exemple, mitjans de comunicació com El País o El Mundo, utilitzen
les dades del CIS, mentre que diaris com l’ARA o Vilaweb utilitzen les dades
del CEO. “El CIS cuina, ho admet, i a més sol ser una cuina conservadora”,
afirma Martínez. De fet, el CIS agafa les dades de treball de camp del CEO i
les analitza a base de criteris propis.
Tenint en compte, doncs, que
les enquestes acostumen a ser cuinades
per qui després les publiquen, és necessari diferenciar les parts pròpies
de resultats i les que l'enquestador modifica. Quan se'ns parla d'"intenció
directa de vot", en principi, és 100% informació. No obstant això, el dia de
votació, sempre hi ha canvis que les enquestes no arriben a contemplar.
Què s'ha de tenir en compte?
Perquè una enquesta sigui el més
fiable possible, s'han de tenir en compte una sèrie de variables. En primer lloc,
quina és la mostra escollida. La quantitat, a Catalunya, és aconsellable que sigui entre
1.000 i 5.000 persones. En segon lloc, segurament l'aspecte més important, la
representativitat. Tota enquesta ha de reflectir el més fidelment possible el
conjunt de població del que es demana l'opinió (gènere, edats, residència,
etc).
És bàsic que imperi l'aleatorietat, en
tant que tothom té les mateixes possibilitats de ser enquestat. Per altra
banda, és important veure l'estabilitat que donen diverses enquestes seguides.
És a dir, que hi hagi resultats similars en diferents enquestes durant un
període de temps determinat. Aquest fet dóna més o menys validesa a una
enquesta, ja que aporta resultats semblants al que s'observa a la societat.
El
cas del 9N i l’error del CEO
El passat 31 d’octubre, Jordi
Argelaguet, director del Centre d’Estudis d’Opinió, presentava, en roda de
premsa, els resultats obtinguts en el pronòstic del procés participatiu de
Catalunya que havia de tenir lloc el 9 de Novembre. Segons els CEO, el
baròmetre sobre la consulta, preveia que un 49,4% dels catalans votés sí-sí a
la consulta, és a dir, optés per la independència; d’altra banda, pronosticava
que un 12,6% dels catalans votés sí-no i que un 19% votés no. Així doncs, el
que s’escrutava per a la consulta que havia de determinar el futur dels
catalans i catalanes era que ni la meitat dels catalans desitjaven que
Catalunya esdevingués un estat independent.
L’endemà del procés participatiu
2.305.290 participants havien votat (31% de participació) i malgrat que la
consulta seguia oberta per donar l’oportunitat de votar a tots els catalans que
el dia anterior no havien pogut, els resultats eren clars: un 80,76% dels
votants s’havien decidit pel sí-sí, per tant, l’error del baròmetre del CEO era
de gairebé el doble. Un 10,07% dels catalans va optar pel sí-no, i un 4,54% va
votar no.
Gràfic amb els resultats del 9N. Font: Marina Solà
Cal destacar, però, que Argelaguet ja
va advertir que es tractaven d’uns resultats que consolidaven l’avantatge de l'opció independentista, però que no podien extrapolar-se directament al procés
participatiu del 9N. Com assegurava el diari La Vanguardia el dia en què el
president del CEO va fer aquestes declaracions "es tractava de la intenció
directa de vot incloent indecisos i es referia a la població catalana major de
18 anys –en el procés participatiu hi podien participar, ja, els majors de 16
anys-. I, d’altra banda, calia tenir en compte que el TC havia suspès la
consulta”.
El baròmetre també es centrava en
altres qüestions com ara en el nombre de catalans que creia en una Catalunya
fora de la UE (46% dels catalans no hi creia) i preguntava per les
conseqüències d’una eventual independència. Una altra de les qüestions a les
que feia referència l’anàlisi del CEO era la desconfiança dels ciutadans pel
que feia al govern central (el 67% dels catalans veia pràcticament impossible
que el govern de Rajoy permetés una possible independència per a Catalunya).
Un cop analitzats els resultats que
preveia el Centre d’estudis d’Opinió de Catalunya i comparats aquests amb els
resultats reals de la consulta del 9N, podem concloure que les enquestes
d’opinió no sempre són fiables; i si és així, és per la diversitat de factors
que influeixen en uns i altres, tal i com va ocórrer en el cas del procés
participatiu català.
Barcelona. 9/12/2014. Helena
Sánchez.Tres anys després de l’aparició del
Cas Nóos, el fiscal especialista en anticorrupció, Pedro Horrach, ha dictat
sentència, aquest matí, reclamant una pena de fins a 19 anys i mig de presó i
una multa de 3,5 milions d’euros per a Iñaki Urdangarín degut a la seva
suposada responsabilitat en vuit delictes d'aquest cas de corrupció.
El marit de la infanta Cristina, també implicada, desviava fons per al benefici propi amb l'excusa d'una trama empresarial per a l'Institut Nóos, del qual n'és el fundador, assessorat per Diego Torres,el seu gestor. Per aquest motiu, el fiscal ha aplicat la pena basant-se en delictes com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'administració i la malversació de cabals públics.
Iñaki Urdangarín. Font: REUTERS
Horrach ha recollit en un escrit de qualificació de prop de 600 pàgines tots els delictes comesos per a les 14 persones implicades en el cas entre les quals sumen els 100 anys de presó. En l'acusació redactada pel fiscal, s'exposa una minuciosa descripció dels actes corruptes dels culpables: van teixir una "maranya de facturació fictícia" per apoderar-se de diner públic servint-se de l'Institut Nóos, el qual van "manejar al seu gust" per a "operar al servei dels seus interessos comercials".
En l'escrit, el fiscal anticorrupció també ha fet esment de la infanta Cristina, a qui ha exculpat del cas i per a qui ha demanat al jutge José Castro l'aplicació de "la doctrina botín", amb la qual la infanta pot eximir-se d'anar a judici, per inexistència d'indicis racionals de criminalitat, però ha de fer-se càrrec d'una fiança de 587.413 euros.
Barcelona. 30/11/2014. Pilar Bayón, Juli Climent y Meritxell Salas- El pasado lunes 24 de noviembre
apareció publicada una noticia titulada “Volkswagen ralentiza su apuesta en
Martorell por el soberanismo”, en la edición impresa y en la plataforma
digital del popular periódico El Mundo.
Bajo este titular se oculta una información equívoca sobre la sede más
moderna y eficaz existente en Barcelona de la prestigiosa marca de automóviles
alemana. La noticia rápidamente fue transmitida en otros portales, de menor
reputación, especializados en un ámbito político o de índole exclusiva de
automoción, tales comoCrónica GlobaloExpansiónquese
hicieron eco del contenido divulgado por El Mundo.
Acceso a la planta de producción Seat de Martorell Fuente: Meritxell Salas
El fallo de la noticia recae en que no existe vinculación
alguna entre la congelación de las nuevas inversiones automovilísticas (para el futuro SUV compacto de Seat)
de Volkswagen en Martorell por la incertidumbre política y la adjudicación
final por parte del fabricante germano a querer desarrollar su producción en
una planta de automoción en la República Checa. Así lo confirma Ezequiel
Avilés, jefe de Corporate Communications en Seat de Martorell (empresa
automotriz española, filial de la compañía sajona Volkswagen), al afirmar
rotundamente que “Seat se dedica a fabricar vehículos y a nada más. Estas
cuestiones políticas no están en nuestras manos y, por lo tanto, no nos
competen. Debemos preocuparnos por lo nuestro… por el sector automovilístico”.
Y es que la aparente relación -no existente en realidad- que quieren asociar
algunos medios entre la noticia en cuestión con la decisión definitiva de
fabricar el nuevo modelo de vehículo en Chequia, a raíz del proceso soberanista que se
vive en Cataluña, es un desacierto manifiesto.
Emplazamiento para los Seat Ibiza recién fabricados Fuente: Meritxell Salas
Seat desde dentro
Son los propios empleados de Seat
quienes aseguran que no existe ningún tipo de tensión política como pretenden
reflejar algunos medios de comunicación. “Me extrañó mucho la noticia sobre la
congelación de inversiones porque, precisamente, el jueves pasado nos informaron
de que el crecimiento de este año iba a ser más positivo que en años
anteriores”, comenta Tomás García, un joven en proceso de formación por la escuela Seat desde 2012; visión que también
comparte el empleado técnico Jordi Rojas, “es cierto que la situación política
que se está viviendo es complicada pero, hoy por hoy, no se percibe
inestabilidad al respecto dentro de la planta de producción”. Y, a decir verdad
y como se recoge en el último informe oficial de Seat, todos los datos de
producción, ventas y contratación son ascendentes desde el año 2009.
Reflejando, por lo tanto, que el proceso independentista y el exponencial auge
que tomó a partir de 2012 no ha perjudicado a la producción de la empresa y,
por ende, tampoco a sus inversiones. Es más, Ezequiel Avilés comenta que, a partir del 7 de enero, 150
empleados procedentes de empresas de trabajo temporal (ETT) pasarán a ser
contratados directamente por Seat.
La noticia publicada por El Mundo no ha preocupado
al partido de Convergència i Unió. María Senserrich, diputada en el Parlament de
Catalunya, considera que “en los últimos tiempos hay gente que dice que la
situación política o el proceso soberanista están haciendo que las empresas se
marchen, un hecho que no es cierto”. Desde CiU defienden que el
proceso de entrada y salida de empresas es algo fruto del propio movimiento
económico mientras añade que “una de las regiones donde más invierten los
empresarios del sur de Europa es Cataluña”. En cambio, Jesús Amadeo Martín, un
joven estudiante de ciencias políticas en la Universidad Pompeu Fabra que
recientemente ha presentado su candidatura a las elecciones primarias por
Ciutadans en Hospitalet de Llobregat, sostiene que “uno de los datos que
más llaman la atención es la cantidad de empresas que abandonan Cataluña, pero
no para buscar mejores condiciones en otros países europeos, sino para
encontrarlas en Madrid”. Por ello, desde el lado unionista consideran que para
que una empresa pueda operar, generar riqueza y puestos de trabajo necesita
una estabilidad jurídica.
Ante el proceso soberanista, María Senserrrich explica
que hay empresas y ciudadanos que acuden a ellos con preguntas sobre lo que
ocurriría en caso de una hipotética independencia de Cataluña. CiU no sigue
ninguna estrategia concreta para tranquilizar a las empresas, sino que atienden
las preguntas de las patronales y los ciudadanos en los forums o charlas. La
diputada defiende que desde Cataluña “hay dudas, pero no miedo... que
nos quieran otorgar miedo es muy diferente”. Por otro lado, Jesús Amadeo Martín
considera que sostener la idea de que la economía se vería resentida por una
futura independencia “no es un discurso del miedo, es un discurso de la
razón y de la responsabilidad, sobre todo cuando se ofrecen datos de
la mano de personalidades o entidades altamente preparadas”. Martín justifica
su postura haciendo referencia a que, como recoge el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS),
“el pasado mes de octubre, la preocupación entre los españoles por el paro
creció hasta el 76% y la percepción de la situación económica alcanzó el 82,2%”
Otro asunto que preocupa es la
vinculación con el mercado español en caso de independencia. Ante esto,
Senserrich aclara que “debemos continuar como clientes en una Cataluña
independiente dentro del mercado español, ya que este es un buen mercado”.
Además, descarta la idea de que pueda producirse un boicot sosteniendo que “la
gente es más inteligente” y si un producto es bueno no se va a negar a
comprarlo sea cual sea su procedencia. En este punto, considerando que Cataluña
exporta más a otras comunidades de España que al extranjero, desde Ciutadans se
matiza que la independencia “provocaría lo que se llama el efecto barrera” y,
existiendo barrera física o no, “las relaciones comerciales disminuirían entre
Cataluña como país independiente y España ya que, al no pertenecer a un mismo
mercado común, las exportaciones se encarecerían”.
¿Cuál es el futuro de las empresas?
Por tanto, a pesar de las proyecciones políticas, el
futuro para las empresas en una Cataluña independiente aún es incierto y surgen
diferentes visiones desde todas las perspectivas. Según Javier Asensio,
profesor de economía política en la Universidad Autónoma de Barcelona, el caso
de una secesión en España tendría como resultado “un empobrecimiento de
ambos territorios, más en el caso catalán, pero tanto España como Cataluña
saldrían perdiendo”. Finalmente, como señala el profesor, será “cada empresa la
que decida en función de sus intereses” aunque también considera que es
lógico que multinacionales, como el caso de Volkswagen, que producen en
España para exportar al resto de Europa “consideren los riesgos que puede
generar la inestabilidad política y que se anticipen a los efectos
perjudiciales que sobre su comercio tendría el hecho de alcanzarse la
independencia”.
Entonces, ¿cuál es el motivo
enmascarado de la publicación de esta información errónea? En un primer plano
irrumpe con fuerza el papel crucial que juega la prensa en el tratamiento y la
difusión de todo tipo de noticias y, más aún si cabe, las que son de alcance
local y pasan más desapercibidas por la mayoría de la población no afectada. Es
aquí cuando más influye el papel que ofrece la prensa. El ciudadano tiene el
derecho de leer y comprender una información contrastada, trabajada y con una
batería de datos útiles y completamente verídicos. No bastan medias verdades
difuminadas por la perspectiva que, en realidad, quiere propagar cada medio de
comunicación.
