Oposició teletubbiana

En un acte d’heroisme patriòtic, Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit aquest dilluns que no s'oposaria als pressupostos d'Artur Mas amb una esmena a la totalitat, tal i com els republicans havien anunciat a finals d’octubre.

Un cop més, la frontera entre equip de govern i oposició queda difuminada. Segons el portaveu d’ERC al Parlament, Pere Aragonès, el canvi de voluntat del partit de Junqueras l’hem de llegir com un gest a favor del bé col·lectiu de Catalunya, en tant que amb les esmenes s’hauria de fer una pròrroga pressupostària fins el mes de febrer. En aquest escenari no seria possible convocar unes eleccions plebiscitàries avançades per decidir, d’una vegada per totes, si Catalunya ha de ser independent o no.

Encaixada de mans entre Oriol Junqueras (ERC) i Artur Mas (CiU). Foto: Directe.cat

Mereix incloure la paraula “esquerra” al seu nom un partit que, per interessos particulars, donarà suport indirecte a uns pressupostos que, tal i com afirma ICV-EUiA, cronifiquen les injustícies socials alhora que continuen aplicant retallades?

Com diu Lluís Llach, Catalunya és un país tan petit... Tan petit, que sembla no tenir oposició al Parlament. Tan petit, que sembla que només té una preocupació. Tan petit, que l’esquerra més alternativa s’abraça com un Teletubbie a la convergència que de vacances marxa a Andorra.

La mediàtica abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez (CUP)
el 9 de novembre. Foto: El Periódico

Ideologies a banda, un país amb pretensions democràtiques i socials no s’hauria de permetre monopolitzar les decisions polítiques. Tant de mal pot fer una majoria absoluta real en mans del PP, que una majoria absoluta tàcita entre CiU i ERC. I qui diu aquests tres partits, en podria dir tants altres: la qüestió no rau en el color de la camisa, sinó en la inclusió dels menys afavorits.

Som al segle XXI –en un moment d’alta desesperació social– i per primer cop a la història tenim eines per fer sentir la veu de tothom. Què ens passa, que continuem conformant-nos amb rodes de premsa de plasma i viatges a les Canàries pagats entre tots?

Memòria de peix

El país continua endavant, avançant com si res no hagués passat; com si no s’haguessin destapat els casos de corrupció més importants de la història, com si Jordi Pujol, Fèlix Millet, Luis Bárcenas, Iñaki Urdangarin, Carlos Fabra, Rodrigo Rato i els que no quedarien resumits en uns simples punts suspensius (o un etcètera) mai haguessin obert cap telenotícies.

I sembla que tots som capaços d’oblidar el que va passar la setmana passada, i encara estem més disposats a no recordar-ho per continuar confiant en el sistema. És en aquest sistema on un fiscal demana 19 anys i mig de presó pel cas Nóos, acompanyats d’una multa de 3,5 milions d’euros, i l’advocat defensor d’Urdangarin, Mario Pascual Vives, denuncia un excés de càstig amb “sembla que sigui un delicte de sang, oi? com si fos un assassinat, oi?". És en aquest sistema, també, on gairebé un 90% de la ciutadania es mostra molt preocupada per la corrupció, acceptant que és un problema molt greu, tal i com apunta l’estudi de l’OAC (Oficina Antifrau de Catalunya) a través de 800 enquestes. Un 55% dels enquestats també pensa que els partits polítics són corruptes, ja que aconseguir finançar-se a través de donatius d’empreses privades o particulars no suposa una ajuda gratuïta.

Aquestes dades només fan que posar de manifest l’interès creixent de la societat en els temes polítics que repercuteixen directament a la vida quotidiana, situant-se al costat d’una de les màximes preocupacions dels ciutadans: l’atur.

Ara bé, només pensarem en això al veure els gràfics i els percentatges a la televisió, en llegir-los als diaris i, en definitiva, només ho recordarem quan torni a passar. Mentrestant, la vida, per tothom, segueix endavant, construint un nou oblit de l’ahir.