Jordi Évole, Francesc Escribano i Núria Garcia en un moment de l'acte.
Font: Judit Melis
Barcelona. 14/12/14. Juli Climent, Judit Melis, Pau Planas. El periodisme no es pot entendre sense crítica o, com a
mínim, aquesta és la primera reflexió que es pot extreure després de sentir
parlar a Jordi Évole. El presentador de Salvados és una de les grans
referències en el camp del periodisme més crític i compromès amb la ciutadania
i, segurament per això, la seva presència a la Facultat de Comunicació de la
Universitat Autònoma ha despertat un gran interès.
Des pràcticament una hora abans de l’acte, a les portes de l’Aula
Magna ja es congregaven un bon número d’estudiants i, només d’obrir portes, les
empentes per entrar han estat constants. El periodista arribava a la UAB per
conversar amb el també periodista Francesc Escribano, sota l’atenta mirada de
Núria Garcia, moderadora de l’acte.
“El negoci periodístic està molt malament; hi ha molta
informació, però costa trobar la informació potable”. Així de clar es mostrava
el periodista només començar l’acte. I és que el debat i la reflexió sobre la
situació del sector ha estat un dels principals temes de conversa. També
Escribano, des de la seva experiència a la direcció de TV3 i, actualment, de
Minoria Absoluta hi aportava el seu punt de vista, tot i que el protagonisme
principal requeia en Jordi Évole, que llançava proclames constants a favor d’un
periodisme de qualitat: “El dia que perdem la curiositat estarem morts”
reflexionava. I és que l’acte s’ha convertit en un encadenament de grans titulars.
“Jo no sóc objectiu, ningú ho és”; “Jo tinc molta por d’apalancar-me i això
seria el fracàs més profund”; “El
periodisme necessita directius compromesos que no ens tallin les ales”... Cada
frase que pronunciava es convertia en tota una declaració d’intencions.
No hi van faltar, tampoc, reflexions sobre la trajectòria
personal i sobre els programes de més èxit que ha publicat Jordi Évole,
especialment “Operación Palace”, el fals documental que va emetre sobre el 23F,
o els Salvados dedicats a Oriol Junqueres i el metro de València. I és que
Salvados s’ha acabat convertint en un dels grans miralls per molts dels
estudiants que omplien la sala i en un programa elogiat pels periodistes ja
consolidats: “Salvados és els pocs programes que aposta pel periodisme de
veritat; de preguntar, d’enfocament i de intenció” assegurava Escribano.
El mateix Escribano havia estat, al seu dia, professor d’Évole
i això es traduïa en una molt bona sintonia que ha deixat moments divertits i
de gran complicitat entre els dos protagonistes i amb el públic. La broma i la
sàtira també són un dels grans puntals de la carrera d’Évole i això s’ha fet
palès amb comentaris irònics que no han cessat al llarg de l’acte. I per
acabar, un discurs al més pur estil Guardiola per engrescar als joves
periodistes que li ha valgut l’ovació més llarga del dia.
Barcelona. 14/12/14. Juli Climent, Judit Melis, Pau Planas. Aquesta setmana ha arribat "PS", el nou treball
de Pep Sala que trenca amb un silenci discogràfic de 5 anys i que mostra la
seva faceta més íntima i personal. El músic aposta per una reflexió vital que
intenta mostrar la persona que s’amaga darrera d’aquestes inicials. Així doncs,
el cantant no dubta que “tot i que és molt difícil definir una persona, aquest
crec que és un disc que em defineix força”. Ara bé, qui és Pep Sala? Ni ell
mateix ho sap definir amb claredat: “No en tinc ni idea, és un paio que fa
cançons”. El cert, però, és que aquest “paio” que fa cançons, no és un músic
qualsevol, és un dels cantants més destacats de la història de Catalunya amb
prop de 30 anys als escenaris escrivint algunes de les cançons més recordades
que s’han escrit mai a casa nostra.
Imatge promocional del nou disc de Pep Sala
En Pep Sala sempre
serà, indiscutiblement, reconegut per la seva participació dins el grup català
Sau. Ell mateix així ho sent i així ho exterioritza:“Jo sé que sempre seré en
Pep Sala de Sau; ho tinc clar i estic orgullós de ser-ho”. Considerada una de les
agrupacions musicals pioneres dins el panorama del rock català (tot i això Sau
també és un referent amb una forta repercussió popular catalana en el gènere
pop), Sau estava formada pel mateix Pep, que tocava la guitarra i, sovint,
també encarregat del teclat i pel Carles Sabater, que posava la veu a totes les
cançons. Ambdós protagonistes, amb l’ajuda d’en Joan Capdevila (catalogat com
el “tercer Sau”, mànager del grup), duien a terme l’elaboració de les lletres
de les seves pròpies melodies. El grup es va configurar l’any 1987 i va
romandre unit fins el 1999, curs en què va morir Carles Sabater i amb la seva
defunció es va posar punt i final a la història d’un grup mític que perdura i
perdurarà en tot moment.
Un grup que ha passat a la història
I és que malgrat
l’inevitable pas del temps, els canvis en els gustos musicals per part de
l’audiència i després que hagin passat més de 15 anys de la dissolució del
grup, el fet innegable que deixa en evidència el triomf manifest de Sau és que,
avui en dia, encara es segueixin escoltant les seves cançons. Actualment,
l’àmbit musical està accentuat per les tendències imposades per les
discogràfiques i una moda “passatgera” que acostuma a fer variar amb rapidesa
les cançons (hits) puntals en cada
moment. Com bé diu el mateix Pep Sala, “quan veus cançons que fa 20 o 25 anys
que vas escriure i que ara són vàlides o la gent les demana i les canta
t’adones que has sobreviscut a campanyes de màrqueting i modes i això t’omple
de satisfacció”. Entre un mar de simfonies que sempre ressonaran en els nostres
caps, emergeix indubtablement la cançó “Boig per tu”. Més que una cançó, un
himne. Més que un himne, un senyal d’identitat de la música catalana.
Pep Sala i Carles Sabater. Font: pepsala.cat
El “Boig per tu” ha
esdevingut un baluard immortal de la música catalana. Una cançó que apareix com
a vuitena pista del seu àlbum “Quina nit”, disc que va sortir a la llum durant
el 1990 i que, des de llavors, no ha deixat d’aparèixer de forma ininterrompuda
com a peça versionada per altres grans cantants amb fama internacional, mostra
irrefutable del seu inqüestionable èxit més enllà del territori català. Entre
tots ells destaquen les versions confeccionades per Luz Casal i, sobretot, per
la cantant colombiana Shakira.
Aquesta última és la més recent (març del 2014) i la que més elogis ha rebut
per part del mateix Pep Sala: “És un honor que Shakira faci una versió de la
cançó. Hi ha milions i milions de cançons i ha escollit aquesta. M’omple
d’honor i orgull. (...) Shakira n’ha fet una versió fantàstica”. Tanmateix, se
sent sorprès i ple de satisfacció al veure com la cantant sud-americana i la
seva discogràfica es van referir a ell per a poder fer-ne la versió: “La
discogràfica i l’oficina de Shakira es van dirigir a nosaltres per fer la
versió i això és un honor. (...) Vaig dir que sí de seguida” afirmava fa uns mesos a una entrevista a RAC1.
A més a més, aquest
“himne” català és inclosa gairebé sempre dins la música que s’emet al Camp Nou
durant l’escalfament dels jugadors del Barça (fins i tot es va intentar
utilitzar el ritme de la cançó per adaptar-la com a segon himne de l’entitat blaugrana) i també cal
recalcar que va aparèixer al final del desè capítol de la sèrie de TV3 i
Antena3, “Polseres
Vermelles”, en un complaent “homenatge” inesperat a la mítica banda. Un
clàssic que fuig de tota temporalitat i que, amb les seves múltiples reproduccions
a llocs tan diversos, interpretacions tan variades per artistes de primera
línia i versions per estrelles talentoses a nivell mundial s’ha guanyat
transcendir més enllà de Catalunya i poder ser catalogada d’universal.
Immers en molts altres projectes
Ara bé, ja des de l’etapa
amb Sau, Pep Sala ha estat vinculat a un munt de projectes paral·lels. Aprofitant
uns anys sabàtics que es van prendre com a Sau, l'any 1993 Pep Sala va fundar
Pep Sala & La Banda del Bar per tal de continuar amb les seves inquietuds
musicals, mentre Carles Sabater es va centrar en la seva carrera com actor.
Durant el primer any va editar amb la banda el disc "Fins que calgui"
i l'any 1997, "Paranys de la memòria" amb dos volums: "Històries
d'Old John" i "Mardi Gras". La seva cançó més coneguda va ser
"La balada de la banda del bar", editada en el primer àlbum l'any 1993.
Com a amant de la
música, Pep Sala no només es va centrar en els seus grups musicals sinó que ha
realitzat molts projectes musicals per televisió i ràdio. N'és un clar exemple
la composició de la sintonia "Aquest Any Cent!" l'any 1998, que posava
música al programa de TV3 que commemorava els cent anys d'existència del Futbol
Club Barcelona. Per a ràdio, va crear l'any 1999 els indicatius de COM Ràdio.
Cal destacar que ha
estat compositor i productor de bandes sonores per a pel·lícules i
curtmetratges tals com "Laia" (1995), dirigida per Jordi Frases,
"Coses que passen" (1995), "La mare s'ocupa de mi" (1996) o
"Cabell d'àngel" (2000). Aquesta faceta de compositor, va arribar al
teatre amb les obres "Canigó", "L'estació de les dàlies",
"Víctimes del deure", "Els dos germans" i "El knack";
a exposicions internacionals de pintura (el cas de American Suite); a
espectacles de dansa (Historie des coleurs) i per a muntatges de vídeo i
fotografia de Manel Esclusa.
També se sumen al
seu llistat de projectes personals, la
faceta de productor d'alguns discs de grups com ara Hernández & Fernández,
Pixamandúrries, Tancat per Defunció, I-6, Pàrking, D'Estranquis, Pau Riba,
Expreso de Bohemia, Hèctor Vila o Maria-Josep Villarroya. I de productor de
artistes com Red In o Raül Palacios, editats al seu segell, L'Indi Music. El
seu últim projecte ha estat la creació de la versió amb anglès de "Boig
per tu", l'any 2011 amb Jack Lucien.
En els últims anys el camí l'ha fet en solitari
Portada del darrer disc de Pep Sala
Després de mort de
Carles Sabater, però, la carrera de Pep Sala no es va aturar. Només un any
després, el músic ja presentava “Nascuts en la boira”, el primer disc post-Sau
i que el va portar a realitzar prop de 50 concerts en un estiu. Des de llavors,
l’activitat en solitari ha sigut constant, tot i que des del 2009, quan va
publicar “Anatomia de la relativitat”, que no publicava temes nous.
Així doncs, el seu
nou treball era esperat per tots els seus seguidors més fidels, que ja poden
gaudir del seu treball més personal. No és casualitat doncs, que l’àlbum porti per títol PS, les seves
inicials. I és que darrera aquest treball s’amaguen 11 peces
que ajuden a entrar en el món del que un dia va ser membre de Sau, un món que
ara ha volgut fer més evident que mai “no per un tema de màrqueting ni per res
gaire reflexionat sinó perquè em venia de gust”. Així doncs, no amaga que “quan
vaig acabar el darrer disc tenia clar que havia acabat una etapa i volia
començar-ne una altra i canviar una mica el rumb, tot i que no tenia ni idea de
cap on aniria. Tenia la sensació, però, que amb els darrers discos havia seguit
una línia que volia canviar. No volia fer el mateix de sempre”.
D’aquesta manera, va començar la gestació d’un
treball que ha estat molt diferent a com ho havien estat els anteriors: “És el
disc de la meva carrera en què he treballat les lletres més jo sol. Quan vaig
començar a gravar, per exemple, em vaig tancar jo sol a l’estudi. Va ser quan
ja el tenia acabat, després de quatre o cinc mesos sol, quan vaig cridar la
banda perquè, per exemple, substituïssin la meva bateria per la d’en Micky o el
meu baix pel d’en Jordi”. El motiu és clar: “Fer un disc és un cúmul de mils o
cents de mils de decisions i cada una ho condiciona tot. Aquesta vegada he
volgut prendre jo totes les decisions.”
Una gira molt selecta
La feina no li ha permès treure disc fins
aquest desembre de 2014 –“durant aquest temps molta gent que m’anava dient
“quan faràs un disc?” i jo responia que no tenia temps. Ara bé, suposo que
també em convenia agafar una mica de distància” explica- però una operació a la
mà que el va tenir uns mesos aturat es va convertir en el millor moment per
preparar temes nous. Ara, amb les piles carregades i les noves composicions
acabades de sortir del forn, ja es prepara per encetar una gira molt selecta:
“Volem fer pocs concerts però fer-los ben fets, així que farem només uns vuit
concerts per teatres ja que també tindrem unes projeccions d’en Pol Turrents. Els
músics fem molts concerts en què t’has d’adaptar a la situació, a l’espai... i
no pots oferir sempre el que vols oferir. Ara, com que tenim molt clar què
volem oferir, hem de seleccionar molt on anem”.
"Boig per tu" interpretada en directe per Sau. Font: ifarac
Barcelona. 09/12/2014. Judit
Melis.- El director neozelandès Peter Jackson va ser homenatjat amb una
estrella al Passeig de la Fama de Hollywood ahir a la tarda a la ciutat de
Los Angeles, en una cerimònia plena de gom a gom. L’artista va complir així el seu somni de quan va visitar per primer cop
amb 12 anys el bulevard: aconseguir tenir el seu nom en una de les estrelles.
El director posant orgullós amb la seva estrella al Passeig de la Fama Font: EFE
El director va ser rebut per
centenars de cinèfils i fanàtics de les seves dues sagues que han donat vida
als personatges del món de les novel·les de J.R.R Tolkien, ‘The Lord of theRings’ i ‘The Hobbit’, de la qual l’última entrega ‘The Battle of the Five
Armies’ arriba el 12 de desembre a les pantalles del Regne Unit i el 17 a les
dels Estats Units.
Jackson, acompanyat per alguns
dels actors de les pel·lícules com Orlando Bloom, Elijah Wood, Andy Serkis,
Evangeline Lilly o Richard Armitage va recordar nostàlgic la seva primera
visita al Passeig: “El primer cop que vaig veure aquest carrer tenia 12 anys.
Els meus pares em van portar aquí en un viatge. Llavors ja portava tres o
quatre anys fent pel·lícules a Nova Zelanda”. El cineasta va dirigir els
agraïments als actors amb els que ha comptat sempre, a la seva família, al
poble neozelandès i a la audiència.
Peter Jackson acompanyat pels actors de la saga. Font: GETTY
Andy Serkis, l’actor que va
interpretar a Gollum en les seves pel·lícules, va agrair “de tot cor” al
director “tota la diversió feta i tota la diversió que encara està per arribar”
i el va considerar com “un dels millors director de tots els temps”. Peter
Jackson també va rebre el Certificat de Reconeixement de la ciutat de Los
Angeles de les mans del regidor Mith O’Farrel.
Guanyador de tres Òscar per ‘The
Lord of the Rings: The Return of the King’, ha dedicat 15 anys a donar vida als
personatges, llegendes i cançons creats per l’escriptor britànic de la Terra
Mitjana. Aquest 2014 tanca un recorregut de 13 anys de pel·lícules que han
girat entorn a les novel·les i que han format milers de seguidors a arreu del
món, ja amants del director de Nova Zelanda. La seva estrella ha estat ubicada davant el famós Dolby Theatre, és la número 2.538 i es troba en el número 6.801 del llarg bulevard de Hollywood, molt a prop d’un altre gran director com és Steven Spielberg.
Resum de la cerimònia de descoberta de la placa. Font: Celebritytootage
Barcelona. 09/12/2014. Juli
Climent.- J.K Rowling, la prestigiosa escriptora britànica, difondrà peces completament
noves de la famosa saga literària de l'escola de màgia de Harry Potter, a partir del
divendres 12 de desembre i de forma ininterrompuda fins el dia de Nadal.
J.K Rowling ha tornat a ser el focus d'atenció mediàtic gràcies als seus nous textos de Harry Potter Font: EFE
Al llarg d’aquests 13 dies, l’autora
anglesa descobrirà un fragment totalment desconegut en què tractarà més a fons
alguns dels personatges que apareixen a les obres escrites, entre d’altres temàtiques
no desvetllades per part de Rowling. Tan sols ha afirmat, en declaracions al
diari Daily Telegraph, que abordarà reflexions al voltant de la figura
de Draco Malfoy, l’enemic de Harry Potter durant la seva estància a la
fictícia escola de Hogwarts.
L’escriptora anglesa ha donat
a conèixer aquesta informació a través del portal web oficial d’amants i
aficionats a la seva saga literària de màgia, anomenada Pottermore, plataforma digital on s’incorporen
totes les novetats que afecten la ja popular i universal llegenda. A més,
després de la publicació del seu setè i darrer llibre l'any 2007, Les Relíquies de la Mort, en aquesta
mateixa pàgina ja es van afegir dos breus relats inèdits, un el passat juliol i
l’altre, el més recent, aquest últim dia de Halloween.
Aquests darrers escrits són unes
peces molt valuoses i ben considerades pels nombrosos amants de Harry Potter, una sèrie de novel·les que ha tingut una repercussió admirable arreu del món,
ja que ha estat traduïda a un total de 73 idiomes i ha venut més de 450
milions de llibres en més de 200 països. Els fragments encara inèdits es faran públics a partir del divendres 13 de desembre. Són un aventurer intent d’allargar
l’èxit indiscutible d’un autèntic best-seller
com és Harry Potter.
La ciutat es prepara per
Nadal un mes abans de la seva arribada amb diferents espais on poder
viure’l
07/12/14 Barcelona. Jordi Bracons, Inés Martínez, Judit Melis i Ferran Rigat.-La tradició nadalenca de la societat
catalana encara avui dia es manté molt present. Iniciatives municipals com
els mercats de Nadal, els pessebres i el Tió són clars exemples que
ajuden a mantenir viva aquesta flama. Però on i quan van néixer aquestes
tradicions? Quins són els canvis que han anat patint al llarg del temps? Com
implanta Barcelona
aquestes costums?
Fira de Santa Llúcia
Cada any, la Plaça de la Catedral de Barcelona
s’engalana per acollir les nombroses parades que donen vida i forma a la Fira
de Santa Llúcia. Des del 1786, el centre de Barcelona es converteix en la
viva imatge de les festes nadalenques, i Santa Llúcia hi té un paper molt
destacat.
Enguany, la Fira està oberta des del
28 de novembre i no tancarà fins al 23 de desembre. Són dates per perdre’s
entre els diferents botiguers i expositors que participen a la Fira. Amb les
TIC, la Fira ha anat evolucionant, i cada vegada la sevaweb
té més rellevància. Per un costat, explica tota la història, des d'on ve el nom
de Santa Llúcia fins a la distribució i lapromoció
de les diferents parades. Per l’altra, incorpora un petit mapa de la Fira, per
facilitar l’orientació dels vianants.
Captura del mapa interactiu de la pàgina oficial de la Fira de Santa Llúcia.
No
obstant això, no tot són millores per a la Fira, i és que ja fa uns anys que
cada Nadal es troben amb més dificultats econòmiques per part de
l’Ajuntament de Barcelona, que els apuja les taxes i dificulta
l’obtenció de llicències. Tampoc hi ajuda el descens del poder adquisitiu
de la societat catalana, que comporta menys ingressos per als botiguers. Lafamília Rovira té una parada i explica que
“cada cop ve menys gent i tampoc és com fa un temps, que cada any es renovaven
les figuretes”. Per a ells, la Fira és “la principal via d’ingressos anuals”.
Amb el que ingressen, subsisteixen “bona part de l’any, però cada cop és més
difícil".
Fira de la Sagrada Família
Un altre dels enclavaments nadalencs que presenta
Barcelona es troba als peus de la Sagrada Família, monument que
dóna nom a la mateixa fira. De dimensions més reduïdes que la de
Santa Llúcia però amb prop d’un centenar de parades s’ha convertit amb
el mercat nadalenc més important de l’Eixample.
Nascut al voltant dels anys 60, converteix a
la catedral dissenyada per Gaudí en una postal nadalenca situant tots els
estands a l’altra banda de la façana. Aquesta postal es repeteix cada dia de
10:00h a 21:00h des del 29 de novembre fins dos dies abans de Nadal, 23 de
desembre.
Collage amb fotografies dels stands de la Fira de nadal de la Sagrada Familia. Font: Inés Martínez Mate.
L’origen d’aquesta fira es troba en què
molts dels firaires de Santa Llúcia del 1962 es van quedar sense espai per
poder muntar el seu estand. Davant d’aquesta controvèrsia va aparèixer la idea
de muntar-la al costat dret de l’Eixample. La família Serra va ser una
de les encarregades en què aquest projecte es portés a terme, i ho porta fent a
cada edició juntament amb l'Associació d'artesans i firaires nadalencs.
Els Serra comenten que aquell 1962 només hi havia tres parades fetes de
qualsevol manera, i que les figures es pintaven allà mateix mentre els curiosos
es preguntaven què passava aquell any. La fira poc a poc es va consolidar
gràcies a l’ajuda del veïnat que ha ajudat a convertir l’espai en una tradició
amb l’encant de la façana, ja que es troben les escenes que representen els
pessebres. Aquest encant també es reafirma gràcies al naixement gegant
que es munta dins del parc.
Tió de nadal
El Tió
de Nadal és una tradició típica de Catalunya. Es
tracta d’un tronc al qual se li dibuixa una cara i se li incorporen potes
davanteres i un nas i, finalment, se’l corona amb la típica barretina catalana
i se’l tapa amb una manta perquè no pateixi fred. Consisteix en què els nens de
la casa li van donant de menjar (com més menjar, més generós serà) els dies
previs al dia de Nadal, per tal que aquest “cagui” més regals.
Nens picant al tió gegant de la fira de Santa Llúcia. Font: Welcome to Barcelona
Tot i que aquesta costum s’hagi incorporat a les festes
nadalenques, el seu origen no ho és pas, sinó que més aviat es tracta d’una tradició
pagana. En principi, el Tió no era una altra cosa que un tronc que es
cremava dins la casa, el qual proporcionava calor i llum, que eren els béns més
preuats. Aquests béns han anat evolucionant i s’han convertit en regals
diferents. Ja poden ser dolços, neules, torrons, o regals de més importància,
com joguines.
És per això que Barcelona cada any
munta un Tió de Nadal gegant davant de la catedral de la ciutat, just al
costat de la Fira de Santa Llúcia. Allà, els més petits poden recrear aquesta
tradició en un dels llocs més emblemàtics en referència al Nadal. Mercè, mare
de dos nens de 4 i 7 anys, ha portat els seus fills a fer "cagar" el
Tió. "És quelcom que sé que els fa il·usió. Ja ho fem a casa, però ells
encara s'ho passen millor envoltats d'altres nens". Aquest any, es pot
realitzar l’activitat gratuïtament fins al dia 17 de desembre a la Plaça
Nova.
El pessebre de la plaça Sant Jaume
Una altra de les tradicions nadalenques més antigues i
arrelades a la societat catalana és la representació del naixement de Jesús
a través del pessebre. L’origen del pessebre no està del tot definit,
però es creu que neix a través de les representacions en escultures i pintures
que decoraven les primeres catedrals i esglésies, i que servien per explicar
als fidels menys instruïts les creences cristianes. Per aquest motiu, durant
molt de temps els pessebres només es trobaven als llocs de culte cristians. El
primer pessebre català que es coneix data del segle IV d.C. trobat a la
Catedral de Barcelona. A partir del S. XVI, el pessebre va passar dels
llocs de culte a les llars, ja que les autoritats catòliques van voler fer
front a la Reforma protestant impulsant cultes nous, com ara la rememoració del
naixement de Jesús en una part de la casa.
El pessebre per Catalunya és una de les
tradicions nadalenques més presents. La primera associació pessebrista va
ser “L’Associació de pessebristes de Barcelona”, fundada l’any 1862. En
aquest sentit, el pessebre català compta, fins i tot, amb una figura pròpia; el
caganer, símbol de prosperitat i bona sort per l’any vinent. Per això no
és d’estranyar que cada any es situï un pessebre municipal a la plaça de Sant
Jaume de Barcelona. Aquest any l’obra del pessebrista Jordi Pallí està
inspirada en l'antiga Barcelona romànica “Barcino” on es veuen representats
alguns dels edificis romans més emblemàtics que encara avui dia trobem a la
ciutat; com la muralla, el temple de l’emperador Cèsar August i l’aqüeducte.
L’obra es va instal·lar el 28 de novembre i es podrà visitar fins al 6 de gener
des de les 10h del matí i fins les 22h de la nit amb accés lliure.
Collage amb fotografies del pessebre municipal de Barcelona de 2014. Font: Inés Martínez Mate.
Les impressions que ha despertat el pessebre
d’aquest any són bastant positives, a diferència d’altres anys que s’ha criticat
l’esperit massa innovador de la peça decorativa aquest any està agradant molt,
ja que compta amb figures i un escenari molt tradicional. Maria Castro,
barcelonina, explica que ja ha vingut diverses vegades a visitar el pessebre
d'ençà que el van exposar, ja que volia veure com quedava de dia i de nit amb
les llums, i que per ella “és dels més macos que han fet”. Tot i així, encara
que el pessebre de la plaça Sant Jaume sigui el més famós, durant l’època
nadalenca, Barcelona s’omple de més representacions; com la de la Catedral
de Barcelona, la del Centre Cultural del Born, les exposicions de l’església de
Betlem al Raval i les de l’Associació de pessebristes de Barcelona al barri
Gòtic.
