L'origen de la matèria

Un smartphone enganxat a la mà fins pocs segons abans de començar la xerrada, ja indica que ens trobem davant d’una periodista. Patricia Fernández de Lis ha vingut a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per explicar el cas de Materia, l’espai de periodisme científic al que, actualment, dóna cabuda El País.

La història periodística recent de Fernández de Lis comença al diari Público, publicació que va cofundar i que va néixer per ocupar l’espai ideològic d’esquerres que cap altre diari espanyol cobria. Un cop Público va morir el 2012 (segons la periodista, “el van assassinar”), juntament amb altres periodistes de l’àmbit científic va crear Materia el 2 de juliol del mateix any.

La periodista Patricia Fernández de Lis durant la xerrada. Foto: Roger Torres

Pot triomfar el periodisme científic?

“A la gent li encanta llegir ciència. Descobreixes coses noves i no només t’informes, sinó que també et formes i vols compartir-ho amb familiars i amics, al Facebook, al Twitter...”.

L’èxit que va conrear en pocs anys Materia rau en un tractament rigorós de les informacions que altres mitjans ignoraven i en l’abandonament de la perspectiva fútil i supèrflua que moltes pàgines web fan de la ciència i la tecnologia amb fórmules virals com “10 coses que...” o “els millors de...”.

La Sala de Graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Foto: Roger Torres

En un moment inicial, Materia no donava cap rendiment econòmic més enllà que per cobrir els costos –baixos– del portal; tot i així, com que no volien fer pagar als usuaris pels continguts, els ingressos del web venien de la publicitat.

Fernández de Lis explica que a Espanya només hi ha dues maneres d’atraure anunciants: tenint un gran volum d’usuaris i visites, o tenint una gran influència política o econòmica en casos de periodista-marca, com podria ser Pedro J. Ramírez (que, justament ara, enceta una nova publicació: El Español).

I Materia, com atreia publicitat?

Com que Materia es dirigia a un públic reduït i no comptava amb cap periodista amb prou influència com per atraure grans anunciants, Fernández de Lis i el seu equip van decidir fer una proposta de valor:

A més a més, Materia va optar per donar la possibilitat als seus lectors de convertir-se en mecenes. Durant el seu temps de vida com a portal individual no agregat a El País en va aconseguir 400. La mitjana de donacions dels mecenes era d’uns 3 euros mensuals.

I les grans xifres de públic?

Abans d’integrar-se dins d’El País, Materia era quasi exclusiu al mercat de periodisme científic en castellà. La seva influència, doncs, no només es limitava a les fronteres d’Espanya, sinó que també podia arribar al sud d’Amèrica. Materia, que ja publicava els seus articles en format de copyleft, va detectar que publicacions sud-americanes tenien greus mancances en periodisme científic, així que els va animar a aprofitar els seus articles amb dos condicionants: citar l’autor i el mitjà (Materia) i, sobretot, linkar l’article original de Materia.

@pflis: "No només permetíem que ens agafessin els continguts, sinó que ho animàvem". pic.twitter.com/U7bgfVzmw4

— Roger Torres i Liñán (@RTLbcn) January 13, 2015

La xerrada sobre periodisme científic que ha ofert Patricia Fernández de Lis acaba amb un torn de preguntes on, entre el públic, hi ha futurs periodistes que –provablement– s’acabaran dedicant a la ciència. L’smartphone de Fernández de Lis torna ràpidament a la seva mà perquè les notícies passen molt de pressa.