Ferran Civit a la seu oficial de l'ANC. Foto: Helena Sánchez
Quina valoració feu des de l’ANC del que va passar diumenge?
Doncs una bona valoració. Cal tenir en compte que cada vegada som més gent des que vam començar el 2012. El nivell de participació ha anat pujant i hem arribat a aquest 9 de novembre amb aquest nivell de participació i, per tant, és una bona notícia que cada cop hi hagi més gent que participi d’aquest procés; que se sent protagonista. I a més, una cosa molt important, més de 2.300.000 persones van fer una desconnexió de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè aquesta consulta estava prohibida. Hi va haver gent que va votar Sí-Sí, gent que va votar Sí-No i gent que va votar No, és a dir, van desobeir una sentència judicial espanyola. Es podria comparar amb la desobediència portada a terme per Rosa Parks als Estats Units; quan es va asseure al seient que no tocava d’un autobús, ja que blancs i negres havien d’estar sempre separats. A partir d’aquí, podríem dir que més de 2.000.000 persones van fer un “Rosa Parks”. Nosaltres també ho hem fet conscients que no hi podia haver cap represàlia perquè ara hem obert un camí sense retorn. No sabem ben bé quan durarà ni si serà molt llarg i tortuós, però l’hem engegat. I cada passa que fem fa més irreversible aquest procés.
Des de Madrid només es parla de fracàs. Sorprèn aquest posicionament o ja és el que s’esperava?
L’estat espanyol i els mitjans de comunicació que tenen es neguen de manera obstinada a veure la realitat. Si vols estar informat del que passa a Catalunya només hi ha dues vies: o els mitjans catalans o els internacionals. El posicionament dels mitjans espanyols s’entesta a veure una realitat virtual, com negar que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest i voler fer creure que no, que surt per dalt i es pon per baix. Nosaltres sabem que, fins a l’últim moment, s’entestaran a negar-ho tot i, després d’haver enganyat a la població espanyola durant tant temps, seran ells qui hauran de justificar què ha passat.
Un exemple similar va passar l’any 1898 amb la Guerra de Cuba. L’estat espanyol que, en aquell moment era una potència colonial amb una decadència brutal, a través dels mitjans de comunicació feia creure que guanyarien als americans si hi havia un enfrontament. Després va ser tot el contrari i hi va haver una frustració brutal. Si mirem ara, Espanya pensa que això de Catalunya ho solucionaran en quatre dies, però, com pares a la gent que va a votar? Ens han dit que som uns nazis, uns talibans, uns etarres però, quan la gent ve aquí, veu que no. Per exemple, aquest diumenge es farà un 30 minuts a TV3 que ha portat espanyols a veure la realitat catalana de primera mà i que veiessin com es vivien els dies 7, 8 i 9 de novembre. Doncs un dels participants, un professor universitari, va publicar un article a El País que afirmava que, després d’haver-ho viscut de primera mà, la realitat és diferent. El problema no és com ho veu Madrid, sinó la moto que estan venent a la seva ciutadania. Arribarà un moment que la gent haurà de veure quina és la verdadera realitat. A mi em preocupa sobretot això, que els ciutadans espanyols estan vivint permanentment enganyats. S’està vivint una petita revolució democràtica i la gent està il·lusionada i això és el que ho fa imparable. L’estat està tan obsessionat en negar-ho que és directament proporcional al volum que té això.
Us sorprèn doncs, en aquest context de negació, la carta que Mas va enviar dimarts a Rajoy demanant diàleg?
Tenim clar que a l’estat espanyol se li ha demanat tot i ja no hi ha res més a fer, no n’esperem res més. El que sí que sabem és que el fet d’enviar la carta després d’haver vist les mobilitzacions de les diades i la del 9N i que el món també ho hagi vist, és una manera de dir que ho estem intentant tot amb l’estat espanyol, però ens continuen dient que no. Nosaltres ja ho estem fent, ara el que ha de moure fitxa és el govern espanyol. Més que sorprendre’ns ho hem interpretat d’aquesta manera i, efectivament, en no res, ja vam rebre la resposta de Rajoy dient “que no i que no”. Nosaltres diem que cap problema. Anirem fent via si no voleu pactar-ho. Fins i tot, els independentistes, podem perdre com va passar a Escòcia, tot i que les enquestes donen garanties de victòria, però es pot perdre. Si perdem, doncs com que som demòcrates, acceptarem el resultat, ens resignarem i continuarem endavant.
Creieu que internacionalment ens miren tant com creiem?
Som un país més. És un tema que interessa i preocupa perquè és evident que té conseqüències a nivell internacional. Lògicament, al ser un moviment pacífic i democràtic, participatiu, inclusiu i, fins i tot, festiu, doncs les preocupacions són mínimes però sí que afecta perquè estem parlant del Govern espanyol, que és membre del Consell de Seguretat de l’ONU, és membre de la UE, és membre de diferents organismes internacionals, és una de les 20 potències econòmiques mundials... Vull dir que, vulguis o no, pot tenir efectes a nivell internacional i en el sistema de mercats actual. A Catalunya, des de l’any 1992 dels Jocs Olímpics, mai tants mitjans havien vingut aquí. Jo, que no sóc ningú, potser he parlat amb 50 mitjans internacionals i he sortit a una televisió ucraïnesa, a una ràdio colombiana, amb uns americans, uns francesos... És un canvi polític molt potent, la gent ens està mirant, però això no vol dir que siguem cada dia portada. Hem tingut algunes portades i editorials: al The New York Times, al The Wall Street Journal, al Financial Times, a l'empresa Bloomberg, a Le Monde... I quan veus tot això ens adonem que la gent ens està mirant. No tot el dia un eurodiputat estarà pensant en Catalunya però sí que quan llegeixi un diari com el Financial Times trobarà una peça que parlarà de Catalunya, entre altres conflictes. La qüestió és que ara estem a l’agenda internacional.
Entrevista a Ferran Civit. Foto: Helena Sánchez
Què espereu que passi en els propers mesos?
Ara un cop mort el tema del referèndum pactat amb l’Estat Espanyol, seria important fer unes eleccions plebiscitàries o constituents en un termini molt breu de temps sota el paraigua legislatiu espanyol per canviar de fase. Ara comença la fase de treballar en el calendari primer; després el “què”, com proclamar la independència i el “com” s’ha de fer; si s’ha de fer una llista unitària, una llista de partits, una llista de gent representativa de la societat civil o diferents llistes que vagin totes sota un mateix paraigua. Pel fet de formar una llista unitària potser hi ha extrems que els perdrem, perquè no volen votar a segons qui. Per tant, s’ha de garantir que sigui un grup molt potent. Ara s’està analitzant tot això amb estudis i després hem d’anar a parlar amb els partits polítics per a veure què es pot fer.
Segueix aquest termini de 3 mesos per convocar eleccions que Carme Forcadell va exigir en l’últim acte a Plaça Catalunya?
Aquests tres mesos compten a partir d'aquest dilluns 10 de novembre i, partir d’aquí, s’anirà fent. Hem de tenir en compte que al maig hi ha unes eleccions municipals i nosaltres no volem arribar-hi, ja que necessitem un marge de temps entre eleccions i eleccions. Estem parlant de febrer i març com a molt tard. Vam fer aquesta proposta perquè el país no pot esperar més. No farem escarafalls si es fa a principis de març però hem de marcar pautes perquè, si no, la gent es pot perdre i desanimar pel camí.
Els temps són relativament curts. Si això s’allarga més del compte, l’ANC té previst fer accions concretes?
De moment ara nosaltres passem a treballar en segon pla. Fins ara les mobilitzacions i tota la pressió que hem fet ha estat per posar en safata a la classe política la voluntat popular. Ara, si convé, nosaltres també empenyerem, si veiem que s’arronsen. De moment, primer treballem entre bambolines i després, si cal, ja mirarem de desencallar el que faci falta.
Teniu algun termini per intervenir?
Estem en una fase de debat intern a l’assemblea. El dimarts vam establir una sèrie de pautes des del secretariat i ara, a partir del nostre full de ruta i l’escenari dibuixat, estem preparant tota una sèrie d’escenaris que estem portant a les diferents assemblees del territori perquè vagin debatent i arribem a una posició comuna. Ara el calendari ve marcat primer per aquest període que el territori ens digui com ho veu i què farien. Llavors, a partir d’aquí, acabarem de fer. La setmana que ve o l’altra, farem un gran acte a Cornellà, un acte intern, on explicarem el resum de tot el posicionament de l’assemblea.
L’Assemblea dóna suport a una llista unitària?
Sí. Nosaltres, en el nostre full de ruta, que es va aprovar a l’assemblea general que es va fer a l’abril a Tarragona, ja vam presentar com fer-ho: una fase prèvia de consulta a la ciutadania i, en funció d’això, eleccions “plebiscitàries”. També teníem clar tot el tema de la llista transversal de forces polítiques i socials. Ara bé, també pot ser que el nostre full de ruta canviï i que ens haguem d’adaptar.
En aquesta hipotètica llista unitària, el cap de llista hauria de ser un polític o algú de la societat civil?
Aquí nosaltres ja no ens hi hem posat. Hem proposat una llista unitària de forces polítiques i socials, però en cap moment hem dit qui ha de ser: si en Pep Guardiola o la Sor Lucía Caram, però sí que hi ha d’haver gent que garanteixi transversalitat, que la gent els reconegui, però també que garanteixi eficiència. No es pot posar algú que sigui molt reconegut però que no sàpiga gestionar ni negociar. Necessitem una persona que pugui gestionar un resultat electoral magnífic però també el post resultat.
Carme Forcadell podria ocupar aquesta posició?
Tots els membres del secretariat que tenim un càrrec a l’ANC no podem tenir cap càrrec en cap altre partit.
Però es podria canviar el full de ruta per poder-ho ser?
S’haurien de canviar els estatuts en aquest cas i amb una assemblea extraordinària. El full de ruta si que podem canviar-lo sense assemblea perquè no sempre es pot fer el que tu desitges. El full de ruta és com una agenda que pots anar adaptant, però els estatuts sí que són sagrats i s’han de canviar amb una assemblea extraordinària. Això sí, l’esmena més votada de l’estatut va ser que l’ANC no es constituiria mai com un partit polític. Si la Carme és presidenta de l’ANC no pot estar a una llista d’un partit polític, però, si dimitís, llavors, sí.
Ho veuríeu com una cosa factible, que deixés l’assemblea per liderar aquest partit polític?
Liderar o participar. Són escenaris que encara no ens hem trobat. De moment nosaltres estem fent el nostre paper i no està previst que n’haguem de fer cap altre. Si es dóna el cap, ja es veurà.
Una llista unitària pot fer difícil gestionar el procés, el pas cap a la independència o arribar a acords?
Sí, és així. La confecció ja serà complicada perquè també hi ha diversitats d’opinió encara que tots estiguem pel procés, i després, a qui poses a la llista que sigui competent? Estem en un procés molt complicat socialment i econòmicament per la crisi i hi haurà gent que aplicarà solucions d’una manera i gent que les aplicarà d’una altra o que, directament, passin de posar solucions. En aquest cas es tracta de fer una cosa amb el màxim consens, però serà una cosa complexa. Complicada no ho sé, però complexa per les diversitats d’opinió.
Podríeu entendre, doncs, unes eleccions amb diferents partits i punts comuns?
Sí, amb una pauta marcada de “volem la independència” però uns amb una visió més liberal, uns altres amb una posició més social-demòcrata, els altres amb una visió més ecosocialista i els altres amb una visió més d’esquerra-alternativa. Mentre hi hagi aquest punt comú, el paraigua pot ser ampli. Nosaltres farem front comú perquè els que porten la imatge d'“Ara és l’hora” es comprometin a treballar per la independència.
La condició, llavors, seria que els partits portessin la declaració d’independència en el seu programa perquè els hi donéssiu suport?
La declaració d’independència l’han de tenir, però també tots els protocols i procediments per portar-ho a terme. Ha de portar-ho a més del “què” i el “com” i aquí nosaltres hi donarem suport ja sigui a una candidatura o a diverses, depèn de l’escenari que sigui.
Mirant al futur, hi ha unes eleccions, es guanya, es proclama la independència. A partir d’aquí, quin seria l’hipotètic paper de l’assemblea? El continuaria tenint?
Nosaltres som una entitat finalista. El nostre objectiu és gairebé simultani: aconseguir la independència i dissoldre’ns com més aviat millor perquè això voldrà dir que hem assolit l’objectiu principal de l’assemblea. Nosaltres vam néixer i créixer amb aquesta finalitat. No venim a fer res més. La clau de l’èxit és que tothom s’hi ha sentit representat i acollit. Demanem una Catalunya millor però mai hem dit com ha de ser, perquè no ens pertoca. Nosaltres, l’únic que podem fer és preparar l’escenari perquè Catalunya sigui independent i després, millor. L’objectiu és arribar a la independència. Es pot fer la declaració d’independència, però no es tindrà fins que no es faci l’acte protocol·lari, amb la qual cosa podrien passar quasi dos anys. Per tant, durant aquest temps, l’assemblea hi serà vetllant pel procés.
Més enllà del posicionament de l'ANC, el president Artur Mas ja ha impulsat aquests darrers dies una roda de converses per intentar buscar suports i acordar amb els diferents partits pro-consulta (inclòs el PSC) el full de ruta a seguir durant els propers mesos. La pressió dels partits i el posicionament de l'ANC fa que el president sigui conscient que la sortida difícilment pot arribar per una via que no siguin unes eleccions i que aquestes hauran de ser abans d'exhaurir la legislatura. De fet, el mateix portaveu del Govern, Francesc Homs, ja ha anunciat que abans de Nadal s'haurà resolt la convocatòria d'eleccions i que el president es troba en condicions d'anar-hi en solitari, deixant entreveure que, encara que no hi hagi front comú, Mas no optarà per mantenir el seu mandat fins el 2016. Així doncs, les properes setmanes es preveuen clau per desvetllar les incògnites que envolten la situació política del país després d'un 9N que s'ha catalogat en tot moment com a èxit absolut per part de tots els partits i entitats que hi donaven suport.
|
| Ferran Civit a la seu oficial de l'ANC. Foto: Helena Sánchez |
Doncs una bona valoració. Cal tenir en compte que cada vegada som més gent des que vam començar el 2012. El nivell de participació ha anat pujant i hem arribat a aquest 9 de novembre amb aquest nivell de participació i, per tant, és una bona notícia que cada cop hi hagi més gent que participi d’aquest procés; que se sent protagonista. I a més, una cosa molt important, més de 2.300.000 persones van fer una desconnexió de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè aquesta consulta estava prohibida. Hi va haver gent que va votar Sí-Sí, gent que va votar Sí-No i gent que va votar No, és a dir, van desobeir una sentència judicial espanyola. Es podria comparar amb la desobediència portada a terme per Rosa Parks als Estats Units; quan es va asseure al seient que no tocava d’un autobús, ja que blancs i negres havien d’estar sempre separats. A partir d’aquí, podríem dir que més de 2.000.000 persones van fer un “Rosa Parks”. Nosaltres també ho hem fet conscients que no hi podia haver cap represàlia perquè ara hem obert un camí sense retorn. No sabem ben bé quan durarà ni si serà molt llarg i tortuós, però l’hem engegat. I cada passa que fem fa més irreversible aquest procés.
Des de Madrid només es parla de fracàs. Sorprèn aquest posicionament o ja és el que s’esperava?
L’estat espanyol i els mitjans de comunicació que tenen es neguen de manera obstinada a veure la realitat. Si vols estar informat del que passa a Catalunya només hi ha dues vies: o els mitjans catalans o els internacionals. El posicionament dels mitjans espanyols s’entesta a veure una realitat virtual, com negar que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest i voler fer creure que no, que surt per dalt i es pon per baix. Nosaltres sabem que, fins a l’últim moment, s’entestaran a negar-ho tot i, després d’haver enganyat a la població espanyola durant tant temps, seran ells qui hauran de justificar què ha passat.
Un exemple similar va passar l’any 1898 amb la Guerra de Cuba. L’estat espanyol que, en aquell moment era una potència colonial amb una decadència brutal, a través dels mitjans de comunicació feia creure que guanyarien als americans si hi havia un enfrontament. Després va ser tot el contrari i hi va haver una frustració brutal. Si mirem ara, Espanya pensa que això de Catalunya ho solucionaran en quatre dies, però, com pares a la gent que va a votar? Ens han dit que som uns nazis, uns talibans, uns etarres però, quan la gent ve aquí, veu que no. Per exemple, aquest diumenge es farà un 30 minuts a TV3 que ha portat espanyols a veure la realitat catalana de primera mà i que veiessin com es vivien els dies 7, 8 i 9 de novembre. Doncs un dels participants, un professor universitari, va publicar un article a El País que afirmava que, després d’haver-ho viscut de primera mà, la realitat és diferent. El problema no és com ho veu Madrid, sinó la moto que estan venent a la seva ciutadania. Arribarà un moment que la gent haurà de veure quina és la verdadera realitat. A mi em preocupa sobretot això, que els ciutadans espanyols estan vivint permanentment enganyats. S’està vivint una petita revolució democràtica i la gent està il·lusionada i això és el que ho fa imparable. L’estat està tan obsessionat en negar-ho que és directament proporcional al volum que té això.
Us sorprèn doncs, en aquest context de negació, la carta que Mas va enviar dimarts a Rajoy demanant diàleg?
Tenim clar que a l’estat espanyol se li ha demanat tot i ja no hi ha res més a fer, no n’esperem res més. El que sí que sabem és que el fet d’enviar la carta després d’haver vist les mobilitzacions de les diades i la del 9N i que el món també ho hagi vist, és una manera de dir que ho estem intentant tot amb l’estat espanyol, però ens continuen dient que no. Nosaltres ja ho estem fent, ara el que ha de moure fitxa és el govern espanyol. Més que sorprendre’ns ho hem interpretat d’aquesta manera i, efectivament, en no res, ja vam rebre la resposta de Rajoy dient “que no i que no”. Nosaltres diem que cap problema. Anirem fent via si no voleu pactar-ho. Fins i tot, els independentistes, podem perdre com va passar a Escòcia, tot i que les enquestes donen garanties de victòria, però es pot perdre. Si perdem, doncs com que som demòcrates, acceptarem el resultat, ens resignarem i continuarem endavant.
Creieu que internacionalment ens miren tant com creiem?
Som un país més. És un tema que interessa i preocupa perquè és evident que té conseqüències a nivell internacional. Lògicament, al ser un moviment pacífic i democràtic, participatiu, inclusiu i, fins i tot, festiu, doncs les preocupacions són mínimes però sí que afecta perquè estem parlant del Govern espanyol, que és membre del Consell de Seguretat de l’ONU, és membre de la UE, és membre de diferents organismes internacionals, és una de les 20 potències econòmiques mundials... Vull dir que, vulguis o no, pot tenir efectes a nivell internacional i en el sistema de mercats actual. A Catalunya, des de l’any 1992 dels Jocs Olímpics, mai tants mitjans havien vingut aquí. Jo, que no sóc ningú, potser he parlat amb 50 mitjans internacionals i he sortit a una televisió ucraïnesa, a una ràdio colombiana, amb uns americans, uns francesos... És un canvi polític molt potent, la gent ens està mirant, però això no vol dir que siguem cada dia portada. Hem tingut algunes portades i editorials: al The New York Times, al The Wall Street Journal, al Financial Times, a l'empresa Bloomberg, a Le Monde... I quan veus tot això ens adonem que la gent ens està mirant. No tot el dia un eurodiputat estarà pensant en Catalunya però sí que quan llegeixi un diari com el Financial Times trobarà una peça que parlarà de Catalunya, entre altres conflictes. La qüestió és que ara estem a l’agenda internacional.
|
| Entrevista a Ferran Civit. Foto: Helena Sánchez |
Què espereu que passi en els propers mesos?
Ara un cop mort el tema del referèndum pactat amb l’Estat Espanyol, seria important fer unes eleccions plebiscitàries o constituents en un termini molt breu de temps sota el paraigua legislatiu espanyol per canviar de fase. Ara comença la fase de treballar en el calendari primer; després el “què”, com proclamar la independència i el “com” s’ha de fer; si s’ha de fer una llista unitària, una llista de partits, una llista de gent representativa de la societat civil o diferents llistes que vagin totes sota un mateix paraigua. Pel fet de formar una llista unitària potser hi ha extrems que els perdrem, perquè no volen votar a segons qui. Per tant, s’ha de garantir que sigui un grup molt potent. Ara s’està analitzant tot això amb estudis i després hem d’anar a parlar amb els partits polítics per a veure què es pot fer.
Segueix aquest termini de 3 mesos per convocar eleccions que Carme Forcadell va exigir en l’últim acte a Plaça Catalunya?
Aquests tres mesos compten a partir d'aquest dilluns 10 de novembre i, partir d’aquí, s’anirà fent. Hem de tenir en compte que al maig hi ha unes eleccions municipals i nosaltres no volem arribar-hi, ja que necessitem un marge de temps entre eleccions i eleccions. Estem parlant de febrer i març com a molt tard. Vam fer aquesta proposta perquè el país no pot esperar més. No farem escarafalls si es fa a principis de març però hem de marcar pautes perquè, si no, la gent es pot perdre i desanimar pel camí.
Els temps són relativament curts. Si això s’allarga més del compte, l’ANC té previst fer accions concretes?
De moment ara nosaltres passem a treballar en segon pla. Fins ara les mobilitzacions i tota la pressió que hem fet ha estat per posar en safata a la classe política la voluntat popular. Ara, si convé, nosaltres també empenyerem, si veiem que s’arronsen. De moment, primer treballem entre bambolines i després, si cal, ja mirarem de desencallar el que faci falta.
Teniu algun termini per intervenir?
Estem en una fase de debat intern a l’assemblea. El dimarts vam establir una sèrie de pautes des del secretariat i ara, a partir del nostre full de ruta i l’escenari dibuixat, estem preparant tota una sèrie d’escenaris que estem portant a les diferents assemblees del territori perquè vagin debatent i arribem a una posició comuna. Ara el calendari ve marcat primer per aquest període que el territori ens digui com ho veu i què farien. Llavors, a partir d’aquí, acabarem de fer. La setmana que ve o l’altra, farem un gran acte a Cornellà, un acte intern, on explicarem el resum de tot el posicionament de l’assemblea.
L’Assemblea dóna suport a una llista unitària?
Sí. Nosaltres, en el nostre full de ruta, que es va aprovar a l’assemblea general que es va fer a l’abril a Tarragona, ja vam presentar com fer-ho: una fase prèvia de consulta a la ciutadania i, en funció d’això, eleccions “plebiscitàries”. També teníem clar tot el tema de la llista transversal de forces polítiques i socials. Ara bé, també pot ser que el nostre full de ruta canviï i que ens haguem d’adaptar.
En aquesta hipotètica llista unitària, el cap de llista hauria de ser un polític o algú de la societat civil?
Aquí nosaltres ja no ens hi hem posat. Hem proposat una llista unitària de forces polítiques i socials, però en cap moment hem dit qui ha de ser: si en Pep Guardiola o la Sor Lucía Caram, però sí que hi ha d’haver gent que garanteixi transversalitat, que la gent els reconegui, però també que garanteixi eficiència. No es pot posar algú que sigui molt reconegut però que no sàpiga gestionar ni negociar. Necessitem una persona que pugui gestionar un resultat electoral magnífic però també el post resultat.
Carme Forcadell podria ocupar aquesta posició?
Tots els membres del secretariat que tenim un càrrec a l’ANC no podem tenir cap càrrec en cap altre partit.
Però es podria canviar el full de ruta per poder-ho ser?
S’haurien de canviar els estatuts en aquest cas i amb una assemblea extraordinària. El full de ruta si que podem canviar-lo sense assemblea perquè no sempre es pot fer el que tu desitges. El full de ruta és com una agenda que pots anar adaptant, però els estatuts sí que són sagrats i s’han de canviar amb una assemblea extraordinària. Això sí, l’esmena més votada de l’estatut va ser que l’ANC no es constituiria mai com un partit polític. Si la Carme és presidenta de l’ANC no pot estar a una llista d’un partit polític, però, si dimitís, llavors, sí.
Ho veuríeu com una cosa factible, que deixés l’assemblea per liderar aquest partit polític?
Liderar o participar. Són escenaris que encara no ens hem trobat. De moment nosaltres estem fent el nostre paper i no està previst que n’haguem de fer cap altre. Si es dóna el cap, ja es veurà.
Una llista unitària pot fer difícil gestionar el procés, el pas cap a la independència o arribar a acords?
Sí, és així. La confecció ja serà complicada perquè també hi ha diversitats d’opinió encara que tots estiguem pel procés, i després, a qui poses a la llista que sigui competent? Estem en un procés molt complicat socialment i econòmicament per la crisi i hi haurà gent que aplicarà solucions d’una manera i gent que les aplicarà d’una altra o que, directament, passin de posar solucions. En aquest cas es tracta de fer una cosa amb el màxim consens, però serà una cosa complexa. Complicada no ho sé, però complexa per les diversitats d’opinió.
Podríeu entendre, doncs, unes eleccions amb diferents partits i punts comuns?
Sí, amb una pauta marcada de “volem la independència” però uns amb una visió més liberal, uns altres amb una posició més social-demòcrata, els altres amb una visió més ecosocialista i els altres amb una visió més d’esquerra-alternativa. Mentre hi hagi aquest punt comú, el paraigua pot ser ampli. Nosaltres farem front comú perquè els que porten la imatge d'“Ara és l’hora” es comprometin a treballar per la independència.
La condició, llavors, seria que els partits portessin la declaració d’independència en el seu programa perquè els hi donéssiu suport?
La declaració d’independència l’han de tenir, però també tots els protocols i procediments per portar-ho a terme. Ha de portar-ho a més del “què” i el “com” i aquí nosaltres hi donarem suport ja sigui a una candidatura o a diverses, depèn de l’escenari que sigui.
Mirant al futur, hi ha unes eleccions, es guanya, es proclama la independència. A partir d’aquí, quin seria l’hipotètic paper de l’assemblea? El continuaria tenint?
Nosaltres som una entitat finalista. El nostre objectiu és gairebé simultani: aconseguir la independència i dissoldre’ns com més aviat millor perquè això voldrà dir que hem assolit l’objectiu principal de l’assemblea. Nosaltres vam néixer i créixer amb aquesta finalitat. No venim a fer res més. La clau de l’èxit és que tothom s’hi ha sentit representat i acollit. Demanem una Catalunya millor però mai hem dit com ha de ser, perquè no ens pertoca. Nosaltres, l’únic que podem fer és preparar l’escenari perquè Catalunya sigui independent i després, millor. L’objectiu és arribar a la independència. Es pot fer la declaració d’independència, però no es tindrà fins que no es faci l’acte protocol·lari, amb la qual cosa podrien passar quasi dos anys. Per tant, durant aquest temps, l’assemblea hi serà vetllant pel procés.
Més enllà del posicionament de l'ANC, el president Artur Mas ja ha impulsat aquests darrers dies una roda de converses per intentar buscar suports i acordar amb els diferents partits pro-consulta (inclòs el PSC) el full de ruta a seguir durant els propers mesos. La pressió dels partits i el posicionament de l'ANC fa que el president sigui conscient que la sortida difícilment pot arribar per una via que no siguin unes eleccions i que aquestes hauran de ser abans d'exhaurir la legislatura. De fet, el mateix portaveu del Govern, Francesc Homs, ja ha anunciat que abans de Nadal s'haurà resolt la convocatòria d'eleccions i que el president es troba en condicions d'anar-hi en solitari, deixant entreveure que, encara que no hi hagi front comú, Mas no optarà per mantenir el seu mandat fins el 2016. Així doncs, les properes setmanes es preveuen clau per desvetllar les incògnites que envolten la situació política del país després d'un 9N que s'ha catalogat en tot moment com a èxit absolut per part de tots els partits i entitats que hi donaven suport.
Més enllà del posicionament de l'ANC, el president Artur Mas ja ha impulsat aquests darrers dies una roda de converses per intentar buscar suports i acordar amb els diferents partits pro-consulta (inclòs el PSC) el full de ruta a seguir durant els propers mesos. La pressió dels partits i el posicionament de l'ANC fa que el president sigui conscient que la sortida difícilment pot arribar per una via que no siguin unes eleccions i que aquestes hauran de ser abans d'exhaurir la legislatura. De fet, el mateix portaveu del Govern, Francesc Homs, ja ha anunciat que abans de Nadal s'haurà resolt la convocatòria d'eleccions i que el president es troba en condicions d'anar-hi en solitari, deixant entreveure que, encara que no hi hagi front comú, Mas no optarà per mantenir el seu mandat fins el 2016. Així doncs, les properes setmanes es preveuen clau per desvetllar les incògnites que envolten la situació política del país després d'un 9N que s'ha catalogat en tot moment com a èxit absolut per part de tots els partits i entitats que hi donaven suport.
No hay comentarios:
Publicar un comentario